En aquesta densa i bella reflexió, Jens Andermann ens introdueix en la lògica del tràngol, una manera de nomenar el “nus borromeo” que enllaça l’espai i temps del subjecte amb el de la comunitat, tots dos escindits per violents desplaçaments i hiats temporals. Així persegueix un objecte esvaït que, cap endavant, es dirigeix a l’hiperobjecte, el in-món post-natural, però que, retrospectivament, pot ser llegit com el traçat d’una història natural de l’antropocè. En la perspectiva de l’autor, es tracta del relat d’un replegament, plec de l’art en relació amb el seu marc institucional, i desdoblament de maneres anteriors de postulació estètica del món com a «paisatge». L’ambient sorgeix així com «escena», conjunt espaciotemporal fluid que no es defineix per l’exterioritat social de les seves formes, sinó per la dinàmica interna de les seves forces. El tràngol d’una cosa no és ni una part, ni un estat d’aquesta, sinó alguna cosa que d’ella deriva. Aquest altre lloc, semblant a un recipient, és un lloc transportable amb l’excepció que el recipient mai és part del seu contingut. Així, en la mesura en què és separable de la cosa, el tràngol no és la forma, i quan la conté, és una cosa diferent de la matèria. Ens ensenya que tot espai és parataxis: sense origen ni orientació, intens però no extens, liminar del límit. El tràngol és el silenci o secret de l’art, la seva reconfiguració absolutament contemporània, mitjançant la qual l’estètic es redefineix com el llindar mateix de la nostra inespecificitat.
© artslibris
web by phstudio