Fa quatre dècades, Peter Bürger va publicar la seva Teoría de l’avantguarda, un llibre de culte, concentrat en les dues tasques més importants que demandava en aquell moment l’art: trencar la representació i dissoldre la frontera que ho separava de la vida. Fracassar en aquesta doble empresa hauria certificat, segons Bürger, la derrota de l’avantguarda i potser una mica pitjor: la seva impossibilitat.
Quaranta anys després, Teoría de la retaguardia és un manifest irònic sorgit d’aquest fiasco, encara que no perd el temps ni lamentant-lo ni maquillant-lo. Sobretot perquè aquí s’entén que la nostra època no està marcada per la distància entre l’art i la vida, sinó per una tensió entre l’art i la supervivència, que és la continuació de la vida per qualsevol mitjà.
En el malestar que brolla d’aquesta supervivència, Teoria de la rereguarda sospita d’un art que va deixant el seu rastre en la política, la iconografia o la literatura, àmbits des dels quals torna cada vegada més malparat al seu Ítaca de sempre: el museu. Des d’aquest viatge d’anada i tornada, aquest assaig mordaç i auster -en el qual s’ensopeguen Duchamp amb La Lupe, la revolució amb el museu, Paul Virilio amb Joan Fontcuberta o Fukuyama amb Michael Jackson- es pregunta si l’Art Contemporani no s’acaba mai. Perquè si fos mortal, llavors caldria escriure-li un final.
