La proposta que elabora Tomás Peters en Sociología(s) del arte y de las políticas culturales cerca traçar la transformació dels models analítics de la sociologia de l’art. El primer és el seguiment d’algunes pistes teòriques que permetran situar el sentit de l’art en la modernitat. Mitjançant Luhmann construeix una explicació macrohistòrica de la diferenciació del sistema artístic fins a la constitució d’un sistema específic en la modernitat, i després, a la llum de la dialèctica Adorn-Benjamin, es concentra en les contradiccions de l’experiència artística en el món modern. La reflexió continua a partir d’Howard S. Becker i Pierre Bourdieu, per a introduir-nos en el camp artístic pròpiament dit i en les condicions actuals de l’art en un món “ultratecnologitzat” i de postautonomia artística.
No obstant això, l’aportació més rellevant d’aquest llibre és el diàleg que estableix entre la sociologia de l’art i les polítiques culturals. La confrontació entre ambdues hauria constituït un cercle virtuós del qual va emergir un treball sociològic que pensa l’obra d’art “com un dispositiu crític-cultural que intervé en el social i que és possible de productivizar des de les polítiques culturals contemporànies”, i que acaba per sintetitzar aquesta cerca de noves maneres de pensar el social en cooperació amb l’obrar crític de l’art.
