En el seu primer llibre, Mark Fisher va dir “realisme capitalista” a la creença generalitzada que no és possible una alternativa al capitalisme, que estem obligats a enterrar en el passat coses com la solidaritat de classe o el concepte del públic a canvi de seguir connectats al circuit privat de consum i entreteniment. Però, és possible clausurar de manera definitiva els nostres horitzons i resignar tot projecte transformador? La tesi central que comparteixen els articles aquí reunits és que aquest present clausurat, condemnat a la repetició i al pastiche, estarà sempre aguaitat pels fantasmes d’allò que ja no és i allò que mai va ser. I que és necessari reactivar la memòria històrica i aquests futurs perduts per a escapar de la temporalitat detinguda en la qual vivim.
En aquesta sort d’Espectres de Marx per al segle XXI, Mark Fisher s’enfronta a les ruïnes d’aquell moment en què la cultura popular –especialment la música– encara tenia la capacitat de produir formes innovadores i somiar amb maneres de vida radicalment alternatius. En l’experiència col·lectiva de les raves, el rebuig al treball dels mods, el modernisme militant dels postpunks ressona encara la prometeica ambició de la classe treballadora de produir un món que excedeixi existencial i estèticament a la cultura burgesa. Però no es tracta d’aferrar-se de manera nostàlgica a aquest passat per a refugiar-nos del present: no abandonar els fantasmes implica no ajustar-se al que les condicions actuals diuen “realitat”.
