El optimismo cruel

Cap a finals de la dècada del noranta, i de manera al principi silenciosa i gairebé marginal, la teoria cultural va començar a veure’s travessada per discussions al voltant de la dimensió afectiva. Si bé la filosofia i les ciències socials ja s’havien ocupat de la qüestió, en aquests anys i com una sort de despreniment de debats que es van produir en el marc de les teories feministes i queer, l’anàlisi cultural li va posar una marca a un punt de vista propi: el gir afectiu. El propòsit fonamental d’aquesta trama conceptual i activista, que té a Sara Ahmed i Lauren Berlant entre els seus principals exponents, és donar compte tant de la dimensió afectiva de l’esfera pública, com de la dimensió política de la vida afectiva. Aquest llibre, publicat originalment el 2011, sosté que les fantasies de progrés constitueixen un afecte particular: l’optimisme cruel. Existeix una relació d’optimisme cruel quan les aspiracions a la bona vida són en realitat obstacles per al desenvolupament i el creixement. Berlant sosté que l’optimisme cruel ha estat el to afectiu preponderant des de la dècada del vuitanta, en paral·lel a la consolidació del neoliberalisme i a la retracció de les promeses socialdemòcrates de mobilitat ascendent, seguretat laboral i igualtat social i política, tot i que el capitalisme té cada vegada menys alternatives d’oferir als drames d’adaptació que sorgeixen de la precarietat i la crisi. A través de l’anàlisi d’un repertori de dispositius estètics com a novel·les i pel·lícules, Berlant emfatitza els aspectes problemàtics d’uns certs sentiments habitualment considerats optimistes o positius, i d’aquesta manera impulsa una indagació crítica fonamental a l’hora de pensar les emocions en la societat contemporània.