El Bois de Vincennes es configura com el major espai verd de la ciutat de París. En 1852, Napoleó ho transforma en parc i canvia l’aspecte del bosc situat en la zona aquest de la capital francesa. La vegetació predominant d’arbres s’alça en aquest lloc al voltant de la ciutat, situant aquests enormes complexos arboris al llarg de tota la zona aquest del Districte XII. En 1934, en el mateix cor del parc s’aixeca Le Grand Rocher, un penyal artificial i buit de 65 metres d’altura, que es va crear per a una de les tantes mostres internacionals que tractaven de mostrar la riquesa cultural de l’imperi colonial Francés. La peculiaritat de la roca és acollir el seu infinit interior inexplorat, un territori que l’home no pot trepitjar. En aquest projecte, El Bois de Vincennes i Le Grand Rocher dialoguen fins a trobar-se en un mateix espai físic, l’objectiu del qual és establir una reflexió visual que mostri com el pas del temps pot construir una cartografia efímera, de caràcter alterable, ja que la naturalesa és, per se, canviant. L’objectiu de fer un treball de documentació que registri la memòria d’aquest lloc, dóna com a resultat un retrat alhora heterogeni però contínuo del bosc, que al mateix temps inclou una introspecció de múltiples capes sobre la memòria d’aquest.
Tota aquesta recerca es troba registrada en el llibre Cartographie Éphémère, que s’acaba de publicar amb l’Editorial Edicions Possibles, després de rebre la beca a la publicació del Govern de Navarra i el centre d’art contemporani de Huarte.
Tota aquesta recerca es troba registrada en el llibre Cartographie Éphémère, que s’acaba de publicar amb l’Editorial Edicions Possibles, després de rebre la beca a la publicació del Govern de Navarra i el centre d’art contemporani de Huarte.
