El tiempo es lo único que tenemos. Actualidad de las artes performativas

En l’actualitat, el cos es troba en el centre del debat, tant com espai de control i de reproducció social com de resistència i transformació. Sobre aquest mateix cos i sobre la seva capacitat per a crear realitat orbiten les arts performatives, raó per la qual s’han convertit en un camp d’indagació estètica i política fonamental des que el drama va deixar ser el nucli de l’escena per a donar lloc a un conjunt de pràctiques sensibles el focus d’atenció de les quals es posa sobre l’espai, el temps, el moviment, la percepció i l’entorn. La irrupció d’aquest conjunt d’experiències escèniques en les últimes dècades no sols va difuminar les fronteres entre les denominades “arts vives” (dansa, teatre, *performance), sinó que va posar en crisi distincions tan estructurants de l’experiència moderna com les que oposaven fer i pensar, investigar i crear, art i vida quotidiana o actor i espectador. Els assajos reunits en aquest llibre no pretenen establir un cànon històric ni muntar un aparell crític-interpretatiu: tenen com a punt de partida la pràctica performativa contemporània i es plantegen en el seu conjunt com un continu entre l’acció i la reflexió. Van ser escrits per artistes provinents d’un ampli arc geogràfic (del Brasil a Noruega, del Regne Unit a Mèxic, de l’Argentina a Sèrbia o Espanya), que en assumir el caràcter situat de les seves intervencions s’ocupen de temàtiques tan urgents com la precarietat, les corporalitats dissidents, el posthumanisme, la imaginació especulativa o l’Antropocè. Aquests textos vénen a corroborar que actualment els artistes, més que fer obres, inventen pràctiques sensibles que funcionen com a protocols d’experimentació orientats a desestabilitzar els sentits i desarmar les convencions, com una invitació a tornar al cos, a pensar des del cos i amb el cos les relacions amb el món i la trobada amb els altres.