Si bé el principi que organitza els escrits reunits de Mark Fisher no és cronològic, aquest tercer volum reflecteix de manera fidel aquelles problemàtiques que ho van revelar els últims anys de la seva vida. En diverses de les entrevistes seleccionades per a aquest llibre, així com en les seves nombroses intervencions en línia entre les quals destaquen escrits com “Spinoza, k-punk, neuropunk”, “Bueno per a res” o l’audaç, i en el seu moment molt debatut, “Sortir del Castell de Vampirs”, Fisher confrontava una vegada més amb el purisme paralitzant de l’esquerra. Només que en aquesta oportunitat el seu focus està posat fonamentalment en com les xarxes socials, amb els seus exèrcits de trolls tòxics i moralisme de caça de bruixes, amplifiquen els nostres pitjors impulsos, incentivant per mitjà d’algorismes la indignació ràpida i desmantellant gairebé per complet tot sentit de companyonia, consciència de classe i solidaritat. Un fenomen que, per descomptat, no ha deixat de créixer i que demostra que efectives són les tecnologies socials del capitalisme comunicatiu a l’hora d’exacerbar unes certes pulsions i bloquejar unes altres.
Però, com sol ocórrer amb l’obra de Fisher, a la crítica dels mecanismes que empobreixen la nostra potència política li segueix l’assenyalament sobre la positivitat d’allò que “el capital es veu obligat a obstruir sempre: la capacitat col·lectiva de produir, cuidar-nos i gaudir”. En aquest últim lliurament de K-punk, la qual cosa funciona com a coda inspiradora i lluminosa són les mateixes pàgines que van estampar el final obert amb el qual va concloure el seu llegat intel·lectual. Ens referim a la introducció a Comunisme àcid, el llibre en el qual estava treballant al moment de la seva mort. Molt es va escriure i es continuarà escrivint referent a la seva última visió per a una política emancipadora. Comunisme àcid anava a ser un programa materialista i psicodèlic destinat a alliberar la imaginació política del constrenyiment del realisme capitalista, a partir de reprendre la revolució social i psíquica que la contracultura dels anys seixanta havia començat i que el neoliberalisme tan eficaçment va saber desarticular. Que el projecte hagi quedat inconclús pot interpretar-se com una invitació a continuar-lo allí on ell el va deixar, tenint sempre present que la invenció d’un horitzó inèdit d’activismes culturals i polítics ha d’excedir la subjectivitat d’un escriptor per a tornar-se una tasca col·lectiva.
