Deambulaciones. Diario de cine, 2019-2020

Autobiografia novel·lada entorn de la condició d’espectador i la deriva del cinema contemporani.
Barrejant discursos com l’assaig, la crònica i el diari íntim, Carlos Losilla ens submergeix en un soliloqui en el qual s’obstina, una vegada i una altra, a salvar alguna cosa, per poc que sigui, de les restes d’aquest naufragi.
Per què un diari? Perquè potser perquè qui escriu ja no confia en els altres discursos, ni en l’article acadèmic ni en l’assaig especulatiu. Per això comença a parlar d’una de les coses que més li agraden, el cinema, d’una manera atzarosa, com si es tractés d’un monòleg interior. I per això inventa un personatge que és ell i no és ell, encara que no pugui deixar de construir teories, de tornar als seus temes de sempre… Al llarg d’un any parla de Tarantino i Pedro Costa, de Hong Sang-soo i Kelly Reichardt, intenta endevinar què és i ha estat el cinema per a ell, i fins i tot es proposa demostrar que les pel·lícules dels 50 i els 70 són les més importants de la història fins que l’obstinació es revela impossible, fins que la realitat s’imposa en forma de ciència-ficció, d’una pandèmia que tot el deté. I llavors s’adona que el seu diari, la seva escriptura, és només això: una lluita entre la ‘ciència’ i la ‘ficció’ en la qual aquesta última sempre surt vencedora.

Carlos Losilla (Barcelona, Espanya, 1960). Escriu i imparteix classes sobre cinema, una activitat que abasta des de les revistes Caiman Quaderns de Cinema i La Fúria Umana fins a la Universitat Pompeu Fabra i la ESCAC, passant pel Festival Internacional de Cinema D’Autor de Barcelona (D’A), de l’equip de programació del qual forma part. Ha publicat diversos llibres en els quals es reflecteix la seva passió per la història i la teoria del cinema —La invenció de Hollywood o com oblidar-se d’una vegada per sempre del cinema clàssic (2003), La invenció de la modernitat o com acabar d’una vegada per sempre amb la història del cinema (2010), Fluxos de la melancolia. De la història al relat del cinema (2010), Raoul Walsh (2020)— i els ha simultanejat amb peculiars mescles entre assaig i autoficció —A la recerca d’Ulrich Seidl (2003), El lloc de Viena. Petjades de Fritz Lang (2008), Zona d’ombra. Notes disperses a partir de Viaggio in Itàlia (2014)—.