Tuétano - Juan Diego Valera

El 2017, Juan Diego Valera va voler desprendre’s d’uns rodets fotogràfics no revelats -disparats entre 2005 i 2016- i oferir-los sota el títol de “Medul·la”. L’obra consistia en una caixa dissenyada especialment per a l’ocasió que contenia un rodet sense revelar i un text escrit per la comissària Joana Hurtado. Com que hi havia vint-i-quatre rodets sense revelar, es van editar vint-i-quatre caixes.
Va ser una decisió compromesa en un doble sentit: Juan Diego Valera realitzava un acte generós i arriscat, perquè oferia el que normalment s’oculta, és a dir, un material latent en un rodet disparat en una data incerta i, coneixent l’obra de l’autor, amb la possibilitat d’unes imatges de contingut prometedor; i alhora, qui rebia l’obra s’enfrontava a la disjuntiva -que és en realitat l’ànima de l’obra- de revelar o no el rodet en qüestió.
En 2019, Aleix Plademunt i Roger Guaus, d’acord amb Juan Diego Valera, van revelar deu dels rodets, triats a l’atzar, dels quals encara quedaven disponibles. Amb les imatges revelades van editar un llibre del qual el propi fotògraf no va tenir absolutament cap informació fins al mateix dia de la seva presentació en públic. Fins a aquest moment, Juan no havia conegut ni el concepte del llibre ni tampoc el contingut de cap imatge. La presentació va ser un èxit d’assistència i d’emoció.
A partir del material revelat, el llibre va ser concebut sobre la base de dues idees principals: posar de manifest el món de relacions afectives de l’autor, és a dir, centrar-se en el que és essencial per a ell, i alhora donar testimoniatge de l’escissió evident que existeix entre el seu arrelament a l’Argentina i la seva supervivència a Barcelona.
El resultat va ser un llibre que més que un llibre és un àlbum familiar, un regal que Aleix i Roger van fer com a homenatge al seu amic, un compendi d’imatges de sers estimats pel fotògraf en diferents moments, llocs i situacions, tot al més pur estil Juan Diego Valera, i en què la distància incommensurable que hi ha entre els seus dos mons –com el “del costat d’aquí” i el “del costat d’allà” de Cortázar– es manifesta per una edició disjuntiva en la qual, segons es llegeixi el llibre, o oposa un món a l’altre o, per contrari, els fundi en una sola línia de narració.