FPN - Fons perdut de núvols

Segons Andrés Galeano, la fotografia opera d’una manera similar a com ho fan els núvols: connecta la instància de la terra amb la celestialitat, canalitza el desig humà de transcendència, la seva voluntat de projecció i ascens, i els retorna en forma d’imatges que aspiren sovint a representar un sentit i una profunditat que depassin els de la vida mundana. Galeano, que inscriu la seva pràctica artística en el camp de la postfotografia i que formalitza els seus treballs a través de publicacions, instal·lacions, collages fotogràfics, vídeos i performances, s’interessa des de fa anys per explorar aquestes connexions entre la fotografia i la celestialitat i, especialment, per analitzar com des del seu naixement fins a l’actualitat el mitjà fotogràfic ha servit per connectar aquestes dues instàncies. – Alexandra Laudo.

Fons perdut de núvols parteix, doncs, del primer SMC (Servei Meteorològic de Catalunya, 1921-1939) per emprendre una investigació per diferents arxius catalans seguint la pista dels seus protagonistes: el mecenes i apassionat meteoròleg Rafael Patxot i Jubert, el fotògraf Josep Pons i Girbau, la família Campo que vivia a l’Observatori Fabra de Barcelona i el primer director del SMC, Eduard Fontserè.