“En les formes hi ha un gran potencial transformador”
“Tradicionalment, s’ha desconfiat de la capacitat real de l’art per obrir altres possibles”

Andrea Soto Calderón, filòsofa i professora d’Estètica i Teoria de l’art, dirigeix el seminari “Maneres de fer”, un espai de reflexió entorn de les publicacions d’artista, en les quals veu un territori fecund per explorar formes dissidents que desafien els processos d’estandardització i permeten imaginar altres realitats possibles.

Per què l’interès en les metodologies de les pràctiques artístiques?
Quan em van convidar a dirigir el seminari, vaig pensar que l’aportació que jo podia fer-hi tenia a veure amb una línia que m’interessa molt, que és el restabliment d’aquesta qualitat de pensament i de coneixement que té l’art. Tradicionalment, sempre s’ha vist l’art com una forma d’experiència, de sensibilitat, però no se’l valida en el seu estatut de coneixement, i es desconfia molt, tot i que es parla d’art crític, de la seva capacitat real per obrir altres possibles o per fer una crítica, ja no sols en el sentit de denúncia, sinó en el sentit creatiu d’imaginar altres espais i altres maneres de representació. En aquest sentit, em sembla fonamental pensar en els processos creatius, en les maneres de fer de les pràctiques artístiques on pot obrir-se un altre gest imaginant. El tardocapitalisme actua estandarditzant les formes, intensificant la mimesi des de la manera de vestir fins a com ens movem. Penso que aquí hi ha un camp de batalla, un camp molt ampli d’una altra manera d’entendre com es configura la realitat, tal com ha desenvolupat Gérard Granel en la seva anàlisi del que signifiquen les formes en el capitalisme. És com tornar a pensar aquest fals debat de l’esquerra sobre la cultura material, com si en les formes no s’hi jugués res, com si fos un afegit o un decorat.

Les formes no són innocents.
Jo parteixo de la idea que les formes són sempre materials i que hi ha un treball en la forma que, sens dubte, pot obrir un altre tipus d’experiència, però sobretot pot aixecar la capacitat d’imaginar una realitat que no té la capacitat de ser imaginada. Deia Fredric Jameson que és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, una frase que s’ha llegit de moltes maneres i que després Žižek o Fisher han popularitzat, però que obre la pregunta per quin pot ser el lloc que poden tenir les pràctiques artístiques per obrir els territoris de la imaginació en un temps que es presenta sense futur. Per això, per a mi, la pregunta en les publicacions d’artista és com apareixen les coses, com poden forjar-se altres relacions, els mecanismes que hi són presents, les metodologies, les operacions, els dispositius per operar certs desajustaments d’un determinat ordre que se’ns presenta com l’únic que tenim per viure. I aquí jo veig que el camp de l’art, en particular el dispositiu de com es presenten els treballs, de com es mostren els processos, té un territori molt ampli. No sols per treballar en l’utòpic, en aquest futur per venir, sinó com diu Rita Segato, el que és més tòpic que utòpic, és a dir, els territoris que configura i que possibilita.

Els artistes cada vegada estan més involucrats en aquesta mena de pràctiques?
Sí, però penso en publicacions de Picasso en les quals ja jugava amb les formes, on veia que hi havia un potencial transformador. La pregunta que insisteix en la filosofia dels últims anys és com s’obre un esdeveniment, com apareix el nou. Per a molts pensadors i pensadores, aquesta obertura té a veure amb un tall messiànic, com una obertura molt radical. En canvi, jo m’inscric en la línia dels qui, com Rancière, pensen que l’esdeveniment no succeeix en una estupefacció sinó en petits desviaments. M’interessen molt aquests petits gestos, aquest treball més micrològic que sovint obre possibilitats i indeterminacions.

Què caracteritza avui els llibres d’artista?

Jo crec que, alhora que l’art ha deixat de ser entès com una forma d’expressió per passar a ser un camp d’exploració i de recerca, s’ha produït una transformació de com s’entenen les publicacions d’artistes. I no són el registre del que va succeir en una exposició, del que va ser, de l’això ha estat del que parlava Barthes, sinó una peça més que està operant i que està generant la seva pròpia dinàmica de pensament. Hi ha aquí una mena de treball als marges o en el que a mi m’agrada dir notes sensibles dels artistes. És interessant el gir que ArtsLibris està fent per entendre que les publicacions d’artistes no són sols els llibres sinó també les pàgines web, fullets, vídeos, petits rètols, aquelles formes més bastardes que queden fora dels grans relats de la història de l’art. 

Una de les sessions és un diàleg entre Cristina Lucas i Itziar Okariz, dues artistes que treballen amb el cos.

Aquí hi ha alguna cosa en particular que m’interessa de totes dues i és que, encara que amb estils molt diferents, el seu treball insisteix molt en la qüestió dels cossos inapropiats. Per a mi, la qüestió de la imatge i el tacte estan sempre molt unides, i m’interessa la qüestió de com els cossos poden objectar, com els cossos desborden sempre, per molt que els normalitzin, perquè sempre troben formes d’impugnar les polítiques que se’ls imposen. Ara mateix, els cossos tornen a ser posats sota sospita, és precisament en la trobada dels cossos on creixen les possibilitats per l’imprevist. I hi ha una segona qüestió que em sembla que també està present en el treball de totes dues: la inquietud subterrània de com passar de les acciones individuals a les accions col·lectives. Moltes vegades s’han menyspreat els aspectes així anomenats menors, per establir la creença que tot l’ordre i la dominació ve per dalt i es desestima la potència que té l’un a un, el cos a cos.

Teresa Sesé