La promesa de la felicidad. Una crítica cultural al imperativo de la alegría

En els últims anys la noció de “felicitat” ha adquirit una preponderància inusitada en tots els àmbits de les nostres vides. Els governs la introdueixen com a promesa de campanya i els mitjans de comunicació divulguen índexs que pretenen mesurar-la. L’èxit de les tècniques del bon viure i dels llibres d’autoajuda contribueixen a instal·lar el discurs de l’entusiasme, la voluntat i la superació amb el pes d’un imperatiu. Per a Sara Ahmed és important parar esment a aquest fenomen i dilucidar de quina manera el mandat de la felicitat actua com una tècnica disciplinària que organitza el nostre món i adreça les nostres conductes. La pregunta que guiarà aquesta recerca no serà què és la felicitat, sinó més aviat què és el que produeix, especialment quan es manifesta com una promesa. En aparèixer sempre associada a determinades eleccions de vida i no a unes altres, la felicitat compleix una funció pedagògica, que legitima unes certes maneres “correctes” de viure i condemna aquells que es desvien de la norma. Aquesta tesi, provinent d’un cúmul de sabers feministes i queers que consideren que en una cosa tan íntima com els sentiments s’expressen relacions de poder, ens permet tirar llum sobre el potencial polític del malestar. En la incomoditat que experimenten aquelles persones per a les quals el benestar estaria negat -que Ahmed aborda en les figures de les feministes desbaratadores, lxs queers infelices, els immigrants melancòlics i els revolucionaris desil·lusionats- i en el seu rebuig a sentir optimisme per “la senda adequada”, ni la clau per a imaginar una ontologia política de la desviació, que ja no imposi un horitzó normatiu de felicitat com el punt d’arribada necessari de l’acció humana. Des d’aquesta perspectiva, el sofriment i la inadequació no serien obstacles a superar, sinó la petjada d’una negativitat sempre present que ens desafia cada vegada a imaginar nous mons possibles.