El Escorial: Imperio y estómago

Durant la seva recerca sobre el monestir d’El Escorial, David Bestué va comprovar, en explicar a altres persones aspectes que anava descobrint, que poques l’havien visitat i que els qui ho havien fet tenien records confusos. O bé sembla que no hi hagi res a dir, o bé cau en l’exaltació patriòtica i en el relat de les seves anècdotes i curiositats. A vegades, és vist com una maledicció, el residu d’alguna cosa que no acaba de desaparèixer; en unes altres, no obstant això, com una sort de rebost de les essències vives d’Espanya.

Aquest text posa en dubte els valors invariables que sustenten el «massís de la raça». Es parla del govern bel·licós i autoritari de Felip II, de la sostracció americana, del deute, dels períodes de glòria i abandó de l’edifici, dels seus successius incendis, saquejos i reconstruccions. Com un calze que s’omple o es buida concorde a la situació d’Espanya i a la consideració canviant cap a la religió, l’exèrcit i la monarquia. Més que una pedra lírica, eterna, muda i impertorbable, el monestir és la caixa negra del país, un mecanisme que registra les seves sacsejades, encara que aquestes intentin ser ocultades; el símbol d’alguna cosa que es creu permanent, central, hegemònic; una estructura física i ideològica.