Durant anys, les pel·lícules de Derek Jarman van circular entre pocs assabentats, els membres d’una fidel comunitat d’afins. Queer abans que queer fos un rètol de moda, la seva militància contra l’avançada thatcherista i en favor dels drets de la diversitat sexual, feien del seu cinema un plat difícil de digerir per al gran públic però també per a la crítica, moltes vegades immersa en prejudicis homofòbics. El mitjà del cinema polític -al qual en veritat pertanyia- tampoc podia assimilar en aquest moment el seu gust erudit per la cultura clàssica i molt menys altres interessos «superficials», com la jardineria, el punk, el pop, el videoclip (en el qual va treballar, entre altres, al costat dels Sex Pistols, Marianne Faithfull, Bryan Ferry, The Smiths, els Pet Shop Boys, Throbbing Gristle) i, clar, el sexe. En 1986, va saber que havia contret VIH. Contra el que prescrivia l’època, no es va ocultar: es va tornar una de les poques cares visibles de l’epidèmia i la va convertir en un desafiament estètic. Va filmar sis llargmetratges, potser els millors de la seva carrera. Va realitzar l’últim d’ells, Blue (1993), quan ja havia perdut la visió de l’ull dret i patia serioses dificultats per a controlar els seus moviments. En aquest moment, un any abans de la seva mort, escriu Croma. Entre les pàgines d’aquest original i eclèctic tractat sobre el color, que para esment al fenomen tant en la més humil de les seves manifestacions materials, l’obtenció de pigments, com en les condicions històriques dels seus usos i les seves diverses funcions en la història de l’art i les idees, Jarman s’acomiada de la biblioteca, del seu jardí, del passat, del sexe, dels seus amics, de la vida i també d’aquest color que ja a penes pot entreveure. En un singular camí d’elegia furiosa, proposa al seu lector una intimitat intensa i punyent.
© artslibris
web by phstudio