En 1959, Joan Miró es va referir a la seva fascinació per la immobilitat com a expressió de la idea d’infinit amb aquestes paraules: «La immobilitat em fa pensar en els grans espais on es produeixen moviments que no es paren en un moment donat, moviments que no tenen fi. És, com deia Kant, la irrupció immediata de l’infinit en el finit. Un còdol, que és un objecte finit i immòbil, em suggereix no sols moviments, sinó moviments sense fi. Això es tradueix, en els meus quadres, en unes formes semblants a espurnes que sorgeixen del marc com d’un volcà».1
Miró se sentia especialment atret per l’espai infinit i per com representar en un llenç el moviment interminable amb l’ajuda de mínims i finits elements. Per a aconseguir aquest objectiu, se servia de petits punts o colors contrastats en quadres saturats.
Entre 1969 i 1979 va crear un conjunt de pintures espacials, entre les quals es troba Oiseau dans l’espace (Ocell en l’espai, 1976), un fons blanc dens i ric que representa un immens buit solament interromput per una lleu línia de punts i dos punts a manera d’espurnes.
En contemplar aquest quadre es pot veure el recorregut del vol d’un ocell. Miró utilitza una representació mínima de l’ocell per a deixar volar la nostra imaginació, despertar records i «veure» l’infinit en el finit. Seguint el seu exemple, algunes de les nostres imatges d’ocells són simples punts, ombres o metàfores que representen el concepte d’un ocell més vivament que la mateixa imatge real d’un ocell.
En el nostre treball, la interpretació de les imatges es deixa en mans dels records de l’espectador. Cada fotografia codifica un conjunt d’experiències personals al voltant del subjecte descrit, però el significat final dependrà de les experiències de l’espectador. Igual que Miró, la forma com creem aquest espai narratiu i aquesta complicitat és un procés lent i natural: «Considero el meu estudi com un hort. Aquí hi tinc les carxofes. Allí, les patates. Cal tallar les fulles perquè creixin els fruits. Quan sigui el moment, cal podar. Treball com un jardiner… Les coses arriben a poc a poc… Segueixen el seu curs natural. Creixen, maduren. És hora de fer empelts. Haig de regar… Madur diverses coses al meu cap. Així sempre treballo en moltes coses alhora».2
- Entrevista amb Yvon Tallandier, en review xxe siècle, gener 1959.
- Op. cit.
