El reverso de la censura

Durant el “tardofranquisme”, grups de joves van començar a registrar imatges en 16 mm del que succeïa al seu voltant. Empunyant les seves càmeres, van entrar en fàbriques, van documentar vagues, van anar a barracons i barris, van gravar manifestacions i van deixar constància de la repressió policial a aquestes mobilitzacions. A més, es van agrupar en col·lectius a través dels quals van autogestionar les seves pròpies estructures de producció i difusió al marge de la indústria i sense passar per censura. D’aquesta manera, es va tractar de pràctiques cinematogràfiques realitzades en clandestinitat que es van enfrontar al règim (de visibilitat) franquista. No obstant això, la clandestinitat no sempre va significar ocultar-se, sinó que també suposava exposar-se a manera de desafiament i com a part d’una estratègia de lluita política que es donava en el pla del sensible, i en el qual la potència de la clandestinitat era precisament la seva condició fronterera entre el visible i l’invisible, el legal i l’il·legal, el possible i el que no. El seu objectiu va ser llavors mostrar moltes de les realitats que el cinema, la TV i el NO-DO excloïen de la circulació oficial de les imatges: l’organització del poble, la repressió de l’Estat, així com les memòries de la Guerra que van emergir en la transició i que, a poc a poc, van anar conformant un valuós arxiu d’imatges-testimonio. La forma en la qual treballaven aquests grups revela que aquest no va anar només un cinema de contingut polític, sinó que va posar la política en acció. Aquesta acció també incloïa la necessitat col·lectiva de produir imatges que a més deixessin un registre del memorable. Des d’aquesta intuïció contra-informativa i d’arxiu fins als efectes que va tenir en les persones que van assistir a projeccions clandestines, aquest llibre recorre les diferents facetes d’una pràctica cinematogràfica oblidada, però clau per a entendre els imaginaris d’una època la narrativa de la qual segueix avui en disputa.