Souvenir, souvenir. Un antropólogo ante el turismo

Fernando Estévez González sempre va ser un antropòleg atípic. El seu principal esforç investigador es va centrar en tasques tan poc rendibles acadèmicament com la de desmuntar els prejudicis colonials i ideològics de la seva pròpia disciplina, o la de criticar el paper jugat per les ciències socials en la construcció del relat identitari a Canàries. El seu llibre Indigenisme, raça i evolució. El pensament antropològic canari (1750-1900), publicat el 1987, continua sent una obra de referència per a desactivar qualsevol intent d’apropiació del fantasma del primitiu: en aquest cas del guanxe. Però Estévez no se sentia còmode en els límits disciplinaris a l’ús, li agradava presentar-se com a «agricultor a temps parcial, cuiner clandestí i antropòleg accidental». Podríem afegir també que va ser un «provocador d’accidents» especulatius, perquè aquesta mateixa passió teòrica que li va portar a escriure textos irreprotxables conceptualment i metodològicament, va ser la que ho va induir a trencar amb els hàbits de la seva disciplina per a ocupar-se amb marcada anticipació d’un tema tan incòmode com el del turisme;

De tot això hi ha exemples brillants en aquest llibre que reuneix les diverses maneres en què Fernando Estévez González es va enfrontar al tema del turisme: com a assagista i conferenciant acadèmic, com a divulgador, com a comissari d’exposicions i com a activista.