La señorita etcétera

Arqueles Vela (Tapachula, 1899) va ser una de les principals figures de l’estridentisme. El 14 de desembre de 1922 es va publicar en “La novela semanal” d’El Universo Ilustrado —suplement dedicat a difondre la literatura mexicana d’avantguarda— La señorita Etcétera d’Arqueles Vela, un dels principals representants de la prosa avantguardista a Llatinoamèrica. Quatre anys després va ser reeditada en la revista del moviment estridentista, Horizonte, amb el subtítol “Novelas” juntament amb els relats curts El Café de Nadie i Un crímen provisional.

Aquests relats —dels primers experimentals a Amèrica Llatina— buscaven expressar l’ímpetu de la modernitat postrevolucionària: la bullícia de la ciutat, la velocitat de les actuacions, tramvies i ferrocarrils; les llums, la música i el soroll de les urbs que contrastaven amb el món rural i tradicional, al mateix temps que proposaven la visió d’un món desintegrat, il·lògic i absurd. Els tres textos s’articulen entorn de la idea de la incomunicació i l’alienació de la societat: “La señorita Etcétera —escrigué Arqueles Vela— és la realització literària del desordre provocat per la Revolució. La Revolució ens va dispersar materialment; això significa també una dispersió interior.”

“No em vaig sentir viure a l’hotel sinó quan ella va penetrar, amb els seus passos mesurats, a l’ascensor. Pujàvem lentament i tan irreals com aquest fum que emmalalteix la gola de les xemeneies… La vida gairebé mecànica de les ciutats modernes m’anava transformant. La meva voluntat ductilizada girava en qualsevol sentit. M’acostumava a no tenir les facultats de caminar conscientment. Tancat en un cotxe, passejava somnàmbul, pels carrers.”