La inquietud que no deixa de manifestar-se sota diverses formes en aquest llibre és pel poder ambivalent de les imatges, un intent persistent per desplaçar la pregunta sobre què són les imatges cap a les seves maneres de fer, la seva performativitat. Tradicionalment, la imatge ha estat declarada no apta per a criticar la realitat, al mateix temps que avui s’afirma que estem immersos en una cultura visual que exigeix orientar-se en ella. Si bé la majoria de les imatges que circulen són per a consumir objectes i no per a construir mirades, això no implica que no continuïn sent artefactes de potència especulativa, poètica i política. Aquest text és una invitació a mantenir una actitud crítica que permeti l’emergència de nous tipus de conflictes i noves maneres de veure. Des d’una sort de contra-intuició afirma que el problema no és tant l’excés d’imatges sinó la seva escassetat; aquestes realitats que no tenen imatges, que manquen de capacitat per a ser imaginades. Una interpel·lació a compondre altres formes de poder, relacionar el que no té relació, exercint en comú la potència que es comparteix. Cal fer relats, cal fer imatges i cal creure en aquests relats, fer com si fossin veritables. Per a l’autora, en aquestes formes d’interrupció fràgil és on pot ocórrer la revolta de les formes.