PHANTOM Mies as Rendered Society - Andrés Jaque

PHANTOM. Mies as Rendered Society és una intervenció realitzada per Andrés Jaque al Pavelló de Barcelona. És el resultat de la investigació que l’autor ha desenvolupat durant els darrers dos anys per invitació de la Fundació Mies van der Rohe i la Fundació Banc de Sabadell. A diferents punts de l’espai del Pavelló s’hi ha disposat una part important dels objectes que es custodien al soterrani de l’edifici. Un soterrani, presentat com el fantasma del Pavelló (PHANTOM), que mai abans havia despertat l’atenció dels qui visiten o estudien l’edifici, i al qual, tanmateix, Jaque atorga un paper important en l’emergència de l’arquitectura com a construcció social.

L’equip encarregat de la reconstrucció del Pavelló del 29 va pensar que el soterrani facilitaria el registre i manteniment de les instal·lacions del nou edifici; també va decidir que l’accés a aquest soterrani havia de ser dificultós per evitar que en el futur fos utilitzat com a espai expositiu per explicar Mies i el Pavelló. Al soterrani s’hi ha acabat guardant tots els testimonis materials que ens parlen del teixit social que s’ha vist afectat per un projecte comú: reinterpretar, cada dia, aquell matí de maig en què el Pavelló del 29 va ser inaugurat. El soterrani, com el retrat de Dorian Gray, conté tot allò que permet mirar-se el Pavelló com una monumental construcció col·lectiva. Però s’oculta per tal de no perjudicar la il·lusió d’una recepció no mediatitzada del producte d’una mà il·luminada, la d’aquell Mies que va treballar a Barcelona el 1929. El soterrani reté el fantasma públic (PHANTOM), en referència a l’important text de Walter Lippmann The Phantom Public (Nova Jersey, 1925), de les societats que contribueixen cada dia a la fabricació del Pavelló.

Tal com assenyalà Mies, l’arquitectura es construeix de manera que allò visible conforma allò que roman ocult. El Pavelló de Barcelona és una arena de confrontació organitzada en una arquitectura de dos pisos, on entren en disputa dues nocions interdependents del que és polític: un pis superior, lluminós, que reactiva nocions fundacionals d’aquest ordre (en les quals allò extraordinari, els orígens i les essències lideren allò que és comú), i un soterrani obscur, que hi aporta contingències i acords provisionals. El de dalt és físicament transparent, però oculta els pactes socials en els quals s’esdevé, i dóna accés a una experiència d’incalculabilitat quotidiana. L’inferior és opac i, malgrat això, és el lloc on els contractes, els experiments i les disputes que construeixen el Pavelló guanyen transparència. De la manera en què operen els seus dos pisos el Pavelló en construeix una creença: “Allò excepcional emergeix en absència d’allò ordinari.” La intervenció parteix de la sospita que el reconeixement i la rearticulació d’ambdues esferes poden aportar noves possibilitats perquè l’arquitectura trobi respostes a reptes contemporanis.

“Una part significativa dels elements que es garanteixen en el soterrani sobre el qual es va construir el Pavelló s’han distribuït en diferents ubicacions a tot l’espai del Pavelló. Aquest soterrani es presenta com el fantasma del pavelló (PHANTOM), que mai no ha cridat l’atenció de les persones que va venir a visitar i estudiar el Pavelló, però per això reconec un paper important en l’aparició de la meva arquitectura com a tipus de construcció social “.

Andrés Jaque