Estética de la instalación

“Aquest llibre indispensable canviarà de manera definitiva els debats sobre la naturalesa de l’experiència estètica, l’autonomia de l’art, el modernisme i el postmodernisme. I a través d’això revitalitzarà la noció que tenim de la instal·lació, una pràctica que, a partir de la definició expandida de Rebentisch, es mostra com la forma d’art més important des del seu sorgiment en la dècada del seixanta.” Douglas Crimp.
En els últims anys la presència d’instal·lacions domina la programació de museus, fires, exposicions, biennals i galeries. I, no obstant això, es continua revelant com un terreny de difícil definició, que posa en crisi els conceptes amb els quals des de la modernitat comprenem els fenòmens estètics. En la crítica de les arts això va tenir com a resultat una línia de combat clara, que continua encara vigent: els defensors del modernisme rebutgen la instal·lació, argumentant que renuncia a la preuada autonomia de l’experiència estètica respecte de les esferes de la raó pràctica i teòrica; i els defensors del postmodernisme rebutgen no aquesta nova forma d’art, sinó el concepte d’autonomia en si. En aquest notable treball, que no pretén ser ni història ni tipificació de l’art “instal·latiu”, però sí una reivindicació dels seus procediments, Juliane Rebentisch afirma que la instal·lació, al contrari del que s’assumeix generalment, no s’oposa a l’autonomia artística per se, sinó que ha de ser entesa com un crit a reformular aquest i altres conceptes de la teoria i la crítica contemporànies. La instal·lació -i la convivència en ella de diferents disciplines en estat d’hibridació- posa en crisi l’obra d’art entesa com a objecte, qüestiona l’autonomia de l’artista com a expressió de sobirania, i també la noció mateixa d’experiència estètica, així com la distinció entre subjecte i objecte. A partir d’un rigorós diàleg amb l’obra d’autors com Michael Fried, Martin Heidegger, Theodor W. Adorn, Stanley Cavell, Clement Greenberg, Rosalind Krauss, Boris Groys i Jacques Derrida, aquest volum llança una nova llum sobre la tradició de l’art instal·latiu -des del minimalisme a la instal·lació cinematogràfica-, i sobre el seu potencial estètic, ètic i polític.